martes, 4 de septiembre de 2012

I tu? Recordes d'on véns?

No fa gaires dies estava jo esmorzant en una d’aquestes petites cafeteries, d’aquestes que són tan acollidores com cares... però estava de bon humor i vaig considerar que valia la pena gastar-me una fortuna en un simple cafè i un entrepà; era un d’aquests dies en què donar-se un capritx es converteix en un gran plaer. Tenia festa, cap mena de pressa i una gana eixordadora (sí, la gana pot ser eixordadora quan escoltes més el soroll dels teus budells que els cotxes del carrer).

I així, donades totes aquestes circumstàncies, vaig acabar entaulat davant d’un gran finestral que em convertí en espectador de vides alienes durant una bona estona. Mentre satisfeia una de les necessitats més bàsiques, observava la gent que caminava amunt i avall d’aquell petit carreró estret i cèntric. Jugava a un joc que sempre em manté entretingut: imaginava com serien les vides d’aquelles persones anònimes a qui observava . Sí, aquesta frase podria ser perfectament un eufemisme per a dir que bàsicament em dedicava a jutjar les vides de persones que ni coneixia, però igualment sempre és entretingut.

Per aquell carrer passava tota mena de gent, uns cridaven més la meva atenció que d’altres, però les seves “vides” em resultaven d’allò més interessants:
Una noia prima i amb una indumentària ben moderna va ser la primera de la desfilada. Per ser sincers, però, no va ser pas ella qui em cridà més l’atenció, sinó el seu gos diminut i eixerit, que amb prou feines podia seguir la veloç marxa de la seva “fidel” amiga humana. Però els meus ulls canviaren ràpidament de sentit en veure a qui podria ser el germà petit d’en David Beckham. Tenia la típica classe i bellesa anglesa i també entrà a la cafeteria seduït per l’encant i la flaire que aquesta oferia als vianants d’aquell carreró. Però, com si es tractés d’un partit de tenis, el meu cap no parava, i la propera víctima fou una nena que acompanyava a la seva àvia, o que més aviat la seguia. Era grassa. Molt grassa. Portava un vestit rosa de flors que amb prou feines la deixava respirar. També portava ulleres (la vista no m’arribava per a comprovar –ho, però espero que no portés ferros també...). La nena caminava lentament absorta en el seu món ( i sí, és un altre eufemisme per a dir que anava empanada perduda).

Qui em conegui sabrà que la crueltat no és un dels meus trets més característics, però qui em conegui bé del tot sabrà que de vegades sí puc ser cruel i, efectivament, no vaig poder evitar esplaiar-me:

-        -   Pobra nena! -  vaig pensar – Amb aquesta fila segur que la marginen al cole...

Però si la crueltat va fer acte de presència en mi va ser perquè en el fons em vaig sentir identificat amb aquella nana. Immediatament vaig teletransportar-me al passat, el meu cap es va inundar de records de l’època en què jo també era un nen gras i duia vestits de flors... ah no! M’he deixat portar, els vestits de flors haguessin estat una condemna a mort per a un nen gras i aturadet com era jo i gràcies a Déu encara sóc viu.

En aquell moment un vincle es va establir entre aquella nena i jo, però hi havia una diferència, una sola diferència que va fer que aturés el meu joc de voyeur i que comencés un procés de reflexió interna.
Aquella nena era conscient que era diferent, estic convençut al 90% que en algun moment de la seva curta existència ja havia estat objecte i subjecte de burla, per activa i per passiva, però a ella se la veia feliç, en el seu món ella estava contenta i no sentia la necessitat d’agradar o acontentar els altres. Possiblement ella no havia triat aquell vestit de flors nefast, la seva àvia devia haver-lo escollit per ella, o potser l’havia tret del seu armari directament, però la nena, nomenem-la Margarita, estava per sobre de totes aquestes ximpleries, ella, que a la seva edat un és jutjat bàsicament per l’aparença física, no donava importància a aquests detalls superflus i no se la veia gens afectada.

Sí, no nego que vaig extreure moltes conclusions en pocs segons, però hauríeu d’haver vist la Margarita, tant grassa, tant segura de sí mateixa, tant feliç. En la seva infantesa, i possiblement sense ser-ne conscient, ella havia arribat a conclusions a les quals jo havia arribat recentment: per què perdre energia, temps i salut en intentar agradar els altres, en intentar encaixar, en ser un més quan es pot ser únic i genuí?  És més, per què perdre el temps intentant agradar els altres quan pots agradar-te a tu mateix? Dit d’una altra manera, per què ser algú altre quan pots ser tu mateix?

La Margarita era autèntica i això em va captivar, la gent autèntica m’atrau molt.

- Tant de bo hagués estat jo tant valent amb la seva edat- vaig pensar, però suposo que justament aquesta és la gràcia de la genuïnitat, cadascú té ritmes diferents, tothom té, o hauria de tenir, mecanismes únics.
I així va ser com la Margarita em va recordar el meu petit jo, algú que darrerament estava una mica oblidat, però algú que ha estat o és tan important com el jo actual, perquè avui no seria el mateix si mai hagués estat aquell nen gras, paradet i, que es posava vestits de flors?

No se sap de ningú que hagi estat capaç de viatjar al, passat, però les pel·lícules de ciència ficció s’han encarregat de fer-nos saber que si mai viatgem al passat, cap mena de canvi, per petit que sigui, tindria una repercussió directa al present. Però vist des d'una altra perspectiva, i seguint aquesta norma, podem afirmar que avui som de tal forma per tot allò que ha tingut lloc abans.

Tots i cadascun dels moments del passat que hem viscut han contribuït a crear la persona que som avui, i pot ser que de vegades tinguem la sensació que en diferents punts hem estat completament diferents a com som ara, o com em sigut abans, però la Margarita hem va fer pensar que no s’hi val renegar d’allà d’on venim.

Sempre he odiat la història, massa noms i dates a recordar, però no puc negar que té un punt molt útil: et recorda d’on véns i et dóna pistes d’on pots acabar quan encara saps on ets.

El nostre passat ens forja, som el resultat, del que hem viscut, no l’oblidis, no t’oblidis.

jueves, 9 de agosto de 2012

Mamá, quiero ser director de campaña, ¡de mi propia campaña!

Mentiría si dijera  que este año no ha sido un año de grandes cambios. Todo eso a lo que estaba acostumbrado desde que nací, el ambiente que me rodeaba, las personas de mi entorno o  hasta algo tan simple como las horas a las que comía, todo eso ha sido totalmente modificado en estos últimos meses, más especialmente los dos últimos. Era, y soy  consciente de mi capacidad de adaptación al entorno, pero no sabía que hasta podría ser casi maleable.

Desde hace poco, me he visto envuelto en un evento de grandes dimensiones, algo que tiene lugar cada cuatro años y que, en cierto modo, es capaz de llamar la atención de la población del mundo entero, y no, no son las elecciones presidenciales  de los Estados Unidos, son los Juegos Olímpicos.

Os aseguro que mi colaboración en estos, es la más mínima, apenes perceptible, tanto es así como que me limito a servir cafés y pastitas a los periodistas que sí se encargan de que todo el mundo se entere de lo que allí, en el parque olímpico, está pasando.

Pero sí os diré que, cual hormiguita que entra a su nido, el hecho de poder entrar en ese titánico parque olímpico me ha permitido hacerme una idea de la magnitud de este evento y, como tantas otras cosas en los tiempos que corren, diré, también, que el dinero mueve montañas, o quizás más adecuado para este caso: los patrocinadores mueven parques olímpicos.

 No es mi intención para nada hacer una crítica social al modo de financiación de eventos masivos que venden ilusión a sus consumidores: la política y las finanzas son algo que, por suerte, se escapa de mis manos por completo, y tampoco es mi intención ensombrecer la reputación de algo que mueve naciones, aunque lo dicho, dicho está.

Pero hay otro aspecto de todo este montaje que me llama más la atención, y entiéndase montaje como sinónimo de despliegue.  Y es que, como comentaba en lo alto de estas líneas, me asombra el poder y el control que ejercen los patrocinadores en el conjunto del evento en sí: Me asombra como no es posible conseguir un zumo de naranja natural en el Parque porque solo es posible beber las bebidas que la casa Coca-Cola te ofrece (por suerte en la variedad de brebajes de la marca se encuentra un smoothie de naranja…); me asombra como no es posible encontrar un simple plato de patatas fritas en el Parque porque solo McDonalds tiene el derecho a venderlas (afortunadamente, si las cortas un poco más grandes y les dejas la piel, puedes hacer creer que no son patatas fritas y venderlas igualmente);  me deja perplejo también como no es posible moverse por el Parque con ropa que tenga estampada en grande alguna marca que no ha contribuido al “despliegue” (pero tranquilo, eso solo te pasa si trabajas allí, y tranquilo una vez más, si te olvidas, alguien vendrá, amablemente, a decirte que lo tapes o te lo tapan).  Y así podría seguir con algunos ejemplos más, como que solo se vean BMW en el recinto o pobre al que se le ocurra llevar una MasterCard al interior… El Parque “se enorgullece de solo aceptar VISA”, ese es literalmente el eslogan.  

Puedo sonar algo frívolo, pero hasta a esto le saqué algo positivo que me hizo pensar. Fue justamente un eslogan cuya marca, curiosamente, no recuerdo, el que me hizo dar cuenta de la fuerza de la publicidad y, en ocasiones, sus intenciones escondidas. Ese eslogan dice así, y traduzco literalmente: “Solucionismo. El  nuevo positivismo.”

En el momento en el que leí eso,  todas esas ideas sobre la publicidad y mis ansias por mantener una actitud positiva ante la vida se encontraron cara a cara. Un eslogan publicitario me hizo sonreír porque no podría estar más de acuerdo con eso que leía, con esa actitud de vida que intenta buscar una solución para cualquier problema que pueda surgir, siendo así una nueva definición para el término positivismo.  Algo que, tras múltiples dificultades en el intento de adaptación a esta, la ciudad de las olimpiadas, me venía como anillo al dedo.

 ¿A dónde quiero llegar con todo esto? Pues he decidido que quiero llegar a ser el presidente de la campaña publicitaria de mi vida. Quiero controlar todo lo que en ella pase, que nada escape de mis manos, y si pasara, remediarlo. Quiero dirigir todos y cada uno de los pasos que haga y también quiero supervisar todas las decisiones que se tomen. Quiero lanzar una campaña publicitaria totalmente positiva que me influya en todos los aspectos de mi vida y que me anime a seguir adelante con esa mentalidad. Eso sí, en mi campaña no se valdrán las falsas apariencias ni las dobles intenciones, dejemos eso para los hipócritas y los interesados, ¡Ah! Y quiero ser una marca blanca, la competencia me importa poco, conseguir mi objetivo me interesa más.

sábado, 16 de junio de 2012

Cuando la sonrisa está en el fondo del armario


Hace un par de días andaba yo algo ensimismado. Tenía mil cosas en las que pensar, otras mil más por hacer y, con tal ajetreo en mi cabeza, olvidé algo primordial en casa: la sonrisa.

Es algo que suelo llevar puesto, es fácil de combinar y además es comodísimo. Es una buena apuesta para esas personas a las que les gusta tener buenas piezas de fondo de armario, de esas que nunca pasan de moda, como los tejanos o los polos negros, además, sienta bien a todo el mundo.

Pero no, ese día mi atuendo no incluía ninguna sonrisa. No estaba triste, ¡en absoluto!, gracias a Dios últimamente tengo motivos para no estarlo, simplemente caminaba por las calles de Londres algo introspectivo y sin sonrisa.

Y hablando de la ciudad del Big Ben... dicen de ella que es una de las capitales de la moda más importantes, no tanto por sus casas de moda (nadie quiere robarle su papel a París en esto del negocio del buen gusto textil), pero sí es reconocida por la capacidad de sus habitantes para crear tendencias y modas urbanas, y doy fe. Justamente ese día, por suerte, me crucé con uno de esos habitantes que mantienen el nombre de la ciudad en lo más alto, en lo que a moda se refiere; uno de esos habitantes que manifiestan por cada una de las fibras de su ropaje un gusto exquisito. Sin duda, aquella persona tenía un sentido de la moda mucho más refinado que el mío, y no tardó ni un segundo en hacer alarde de ello: en el momento en que nos cruzamos, ese londinense cosmopolita me mostró la mejor prenda de su fondo de armario: su sonrisa.

“Esa sonrisa tiene que ser una pieza vintage de su colección” – pensé –  “al menos no es la primera vez que la usa, y sabe cómo sacarle partido” –añadí dejando mis turbulentos pensamientos de lado.

Llegados a este punto, debo decir que tengo la costumbre de asociar ideas, y la palabra vintage me hizo pensar en algo que es muy común en la ciudad de las cabinas rojas: Los mercadillos vintage, esos lugares con tanto encanto en los que encuentras auténticas maravillas, producto de la ingeniería textil, a precios casi tan maravillosos como la prenda en sí.

Y así, de golpe, en lo que dura el cruzarse con un ciudadano anónimo, me sentí transportado en uno de esos mercadillos, llámalo Portobello, llámalo Brick Lane o llámalo el mercadillo imaginario de Abel, pero de golpe sentí que me ofrecían una prenda muy valiosa a un precio apto para cualquier bolsillo, incluso para un bolsillo español. Ese ciudadano me regaló una sonrisa.

Dicen que solo lo malo se pega, pero desde ese día no puedo estar más en desacuerdo; ese ciudadano me contagió su sonrisa inmediatamente. Fue como cuando, por el motivo que sea, te ves obligado a que un amigo te preste algo de ropa y sientes que, aunque no sea tuya (o justamente porque no es tuya) te sienta de maravilla, pues eso me paso a mi. Ese caballero me presto su sonrisa amablemente y sentí como encajaba perfectamente con lo que llevaba puesto. No pude evitar, a su vez, alardear y mostrar al mundo entero la pieza de colección que llevaba encima. Esparcí esa sonrisa por doquier. Allí donde iba, hacía notar a todo el mundo que llevaba una prenda acabada de adquirir de la que me sentía muy orgulloso.

Lo más bonito de todo, y es algo no pasa con ninguna otra prenda, es que noté como yo mismo también jugué al rol de ser mercader y regalé, contagié, mostré… (como tu prefieras) mi sonrisa a todo aquel que se cruzó conmigo.

¡Cuan agradable es ver como las personas de tu alrededor sonríen! Os aseguro que se afronta el día de una forma totalmente distinta.

Amigos, son tiempos difíciles, ¿para qué afrontar gastos innecesarios como comprar ropa? Os animo a hurgar en vuestros armarios, buscad esas prendas vintage que todos tenemos, tirad de fondo de armario y lucid la mejor sonrisa que encontréis, es el remedio a muchos de los males que hoy nos atormentan.

miércoles, 9 de mayo de 2012

Peus de plom



M’agrada congelar en la ment l’instant precís en què conec algú per primera vegada. Tinc una bona col·lecció  de les primeres impressions que desperten en mi les persones que es creuen en el meu camí, i procuro tenir-ne cura. El motiu és molt senzill: la meva primera impressió d’algú  poques vegades acaba coincidint amb l’opinió final que aquesta persona em mereix.

Sí, possiblement sóc dolent quan és tracta de captar l’essència d’una persona a la primera, però justament el ser-ne conscient m’ha portat a una conclusió: vés amb peus de plom.
Poques vegades les aparences es corresponen amb la realitat, per això, davant del dubte, prudència!

Això no és més que una nota mental, un recordatori. Sembla que si escrius els pensaments, o també si els verbalitzes, agafen més força i no es perden en la complexitat de la ment. Aquesta és, doncs, la única finalitat d’aquestes paraules.

Sembla que un cúmul d’experiències passades m’ha conduït fins aquest punt. Moments viscuts dels quals n’he extret la mateixa conclusió, de manera que penso que és moment de convertir la prudència en un tret característic més de la meva personalitat, especialment quan es tracta de conèixer persones.

Ja ho diuen, les persones entrebanquem amb la mateixa pedra moltes vegades, si ara em trobo escrivint els meus pensaments és perquè he entrebancat prou com per no voler-ho fer més.

Crec que aquest any, més que mai, estic aprenent molt sobre com funcionen les relacions interpersonals, i puc dir que cal ser prudent abans d’etiquetar ningú, i que es necessita temps per a construir una relació sòlida.

Les línies que acabo d’escriure són totalment de sentit comú, en sóc conscient, però per molt que se’t diguin les coses, mai no cobren tant de sentit com en aquell moment en què les experimentes.

He decidit que vull que les persones que m’envoltin m’aportin alguna cosa positiva, quelcom que m’ajudi a millorar en tots aquells aspectes que em manquen, i per a fer-ho no puc tenir relacions hipòcrites ni destructives.

Odio sentir-me privat de la meva llibertat, odio sentir-me en un compromís, odio sentir que algú s’aprofita de mi, per això no deixaré que cap persona que em porti a aquestes situacions entre en la meva vida de forma directa. Crec que el fet de poder escollir està en les meves mans, per això aniré amb peus de plom i escolliré.

Sona totalment egoista, però és el meu deure com a persona independent i que es val per sí mateixa mirar pel meu benestar, qui ho farà, si no?

Alhora, posant en pràctica la llei de fer el que voldries que et fessin, haig d’evitar comportar-me de la manera que ho fan les persones que jo no vull en la meva vida, si més no, ser clar i concís en termes d’amistat.

El temps i la distància posen les coses al seu lloc, i aquestes dues paraules, temps i distància, són mots claus per a descriure aquest any de la meva vida, un any que m’ha permès arribar a conclusions que deriven en decisions  vitals com la que acabo de redactar.

sábado, 31 de marzo de 2012

Sóc un súper heroi. Tinc poders i he decidit usar-los.

De vegades em pregunto fins a quin punt som responsables de tot allò que ens passa.

Afortunadament, no és una qüestió que em plantegi cada dia, perquè, sincerament, sí penso que en molts aspectes som els únics responsables del que ens succeeix i, el ser conscient del poder que tenim sobre les nostres vides, espanta.

Sí, sóc conscient de la relativitat de les meves paraules: Si un huracà arrasa la teva llar, poc podies fer per a evitar-ho; si un inconscient al volant es creua en el teu camí i t’involucra en un terrible accident de trànsit, tampoc podies haver-ho predit. Però vas decidir mudar-te a un lloc on saps que hi ha huracans; i també vas decidir que volies treure’t el carnet de conduir; dur de pair, però cert. I de nou, sí, sé que estic sent un xic radical, i reconec que el control absolut no existeix, però el percentatge de les accions que depenen de nosaltres mateixos és molt més elevat d’aquelles que no podem pas evitar.

Amb això simplement vull dir que la vida és, en certa manera, una presa de decisions continua, i aquestes decisions impliquen que la nostra voluntat prengui partida, aquesta és la clau.
Sovint, i no dic sempre perquè els termes absoluts també m’espanten, els fets van encadenats els uns als altres, em nego a pensar que les coses passen perquè sí. I tot plegat em fa pensar que som amos i senyors dels nostres actes, i sobretot, de les seves conseqüències, bones i dolentes.

Per això, últimament, ara que començo a ser conscient d’aquest poder, intento usar-lo amb finalitats positives. Em sento com un súper heroi, he descobert que tinc un poder i començo a fer-lo servir: tinc la capacitat d’enfocar la meva vida i els meus actes allà on vull. Tinc la capacitat de decidir, de dir sí, de dir no. Ostres! Em sento poderós! Però com tot súper heroi, haig de ser responsable.

Odio sentir que la gent es queixa de les coses que els passen, sense fer res al respecte, eximint-se de tota responsabilitat i donant les culpes a... al destí? Al veí? Al professor que t’ha suspès?
Au va!

Tens poders, utilitza’ls!



miércoles, 29 de febrero de 2012

Seu, que el camí és molt llarg

Començo a saber d'on vinc; ara em pregunto on vaig.

Fa dies que camino; camino pel camí de la vida. Al principi del camí no sabia ni per què caminava. Però, unes passes més enllà, quan les cames ja comencen a fer figa, es fa impossible no preguntar-s'ho...

-         On vaig?

Fins fa ben poc, el camí era molt fàcil: sempre recte, sempre endavant, sempre pla... No calia pensar gaire, els pues es movien sols per inèrcia;  però, uf! Un dia va començar a fer pujada; un altre dia el camí era molt irregular, fins i tot hi havia sots! i de vegades, les baixades eren tan pronunciades que el risc de caure rodolant era imminent! Tot i així, i sense estar gaire en forma, (per no dir gens), amb roba còmode i un bon calçat, era possible trampejar-lo. 
Però un dia, el camí va esdevenir una cruïlla. I cada camí alhora portava a d'altres cruïlles; hi havia molts camins que s’esfilagarsaven i es ramificaven com si fossin petites branques que brotaven del mateix tronc, i cada camí portava a un lloc ben diferent. Però saps què era el pitjor? El final del camí no es veia pas, i la vista es perdia en la cabdell de camins. I aquí sí, aquí sí que tot es va complicar; la roba còmode ja no servia... calia pensar, calia arriscar-se, calia triar un camí, però... un moment!

-         On vaig?

No ho sabia pas, encara no ho sé, però és realment imprescindible saber-ho?
De cop, la meva ment va canviar la forma de veure aquell garbuix de camins, vaig deixar d’atabalar-me per intentar esbrinar quina era la meva destinació, un esforç que em deixava sense esme,  i vaig començar a veure en tots i cada un d’aquells camins una oportunitat diferent. Tot eren oportunitats! Quina mà d’oportunitats! Era fantàstic! Podia anar per aquí, o per allà, o fins i tot més enllà! Alguns dels camins s’entrellaçaven i es tronaven a trobar, d’altres eren totalment oposats, també hi havia, però, camins que després ja no es podien desfer, camins que un cop els comences, ja no pots tirar enrere.

Però un cop allà, tot contemplant les meves oportunitats, escollir-ne una  continuava essent una decisió complicada, però ara ja no m’espantava tant, perquè el meu camí ja no era unidireccional, ara podia arribar on fos! Totes les destinacions estaven al meu abast! Totes!
Com havia pogut estar tan cec? Sentia que fins ara havia estat caminant a les tentines i tot d’una la llum es va encendre, i vaig veure més gent caminant, i vaig veure bancs on seure i  pensar i esperar. 

Qui ha dit que hagis de decidir ara? Si vols, seu, descansa, pensa, parla i pregunta, però sobretot, gaudeix del paisatge, que el camí és molt llarg.

miércoles, 18 de enero de 2012

Amante de la vida en prácticas

Es curioso como las cosas más estúpidas y sencillas pueden proporcionarte grandes lecciones de vida; lecciones que luego resultan ser cruciales para afrontar momentos que sí son definitivos e importantes.

Si alguna vez habéis leído antes mi blog, sabréis como odio la informática y todo lo que la atañe, como me hace perder los nervios y es especialista en sacar lo peor de mi. Pues bien, eso no es todo lo que produce en mi este saber del siglo XX, también es capaz de hacerme vivir con miedo y despertar en mi grandes terrores como... ¡qué sé yo! el hecho de perder mi conexión a internet, ¿¿¿no es eso terrible???

Desde hace unos meses dicha conexión funciona a través de cable: si no estoy enchufado, no tengo internet, es así de sencillo. Pero lo que no fue sencillo fue configurar esta conexión. El primer día me pasé horas haciéndolo, y sí, para alguien como yo, fue algo agotador, terrible, agonizante... de manera que en ese momento desee no tener que hacerlo de nuevo nunca jamás. Así que condené a mi ordenador portátil a convertirse en un ordenador de despacho, perdiendo así su función de portabilidad, solo por el miedo que me producía pasar por lo mismo que pasé la primera vez si se me ocurría desconectarlo del cable para moverlo de sitio.

Asumí esa digievolución de mi portátil de la mejor forma que pude (¡Cómo me gusta exagerar! en el fondo no fue tan duro... tengo otro mini-portátil que podía usar para ir a la uni), sea como fure mi vida se vió informáticamente agitada de nuevo: mi ahora ordenador de despacho sufrió un virus, una enfermedad, un constipado, llámalo como quieras, lo importante de esto es saber que la maldita conexión a internet no funcionaba bien... así que, después de hacer todo lo posible para arreglarlo ( que seguramente fue menos de lo que podría haber hecho), enloquecí y en un momento de  extrema desesperación ¡tiré del cable! sí, lo hicé, lo desconecté: encefalograma plano.

Después de esto, y para mi sorpresa, configurarlo una vez más no fue tan duro, y descubrí que podía enchufarlo y desenchufarlo a mi antojo sin consecuencias devastadoras, ¡¡mi ordenador de despacho podía volver a ser un portátil!! Me arriesgué, pero lo conseguí.

Es como si la vida nos ofreciera esos momentos de prácticas en los que no corremos peligro alguno si nuestra decisión es errónea, pero al mismo tiempo nos brinda la oportunidad de poner en práctica lo aprendido. Esas prácticas nos sirven para acumular experiencia, para aprender y para que cuando llegue el momento sepamos si hay que cortar el cable rojo o el azul.

¡Qué fantástica es la vida! ¡Qué gran regalo de Dios! La vida nos hace las preguntas, nos pone interrogantes, pero, si somos algo avispados, si aprendemos a buscar, también nos da las respuestas y los signos de exclamación, para que nuestras afirmaciones sean potentes y audibles.

¿No te mueres de ganas por saber cuál será la siguiente lección?