Les cares d'un dau

Hi ha moltes coses que, per molt que m’hi esforci, no puc evitar fer… No puc evitar plorar quan escolto música clàssica, és instantani; no puc evitar anar al cinema i no menjar crispetes, seria impensable, però llavors tampoc no puc evitar autoflagel·lar-me quan la roba se’m queda petita per culpa del meu creixement horitzontal; tampoc puc evitar convertir-me en la persona més violenta del món quan l’ordinador se’m bloqueja, el faria bocins amb les meves pròpies mans! i és justament això, ésser conscient que tinc reaccions completament oposades, que  fa que tampoc no pugui evitar analitzar la meva personalitat tot sovint, de vegades em resulta un gran misteri.

Qui sóc jo, en realitat? Sóc la persona sensible que plora amb la música o sóc el personatge violent que s’enerva quan el control d’una màquina se li escapa de les mans? 

Però encara se’m plantegen més dubtes sobre la meva persona: 

Sóc igual amb tothom? És el meu comportament el mateix quan sóc amb amics de tota la vida que quan sóc amb la família? O quan conec gent nova? Em comporto sempre igual i de la mateixa manera amb tothom? Definitivament, no. 

Vol dir això, doncs, que sóc una persona hipòcrita? Mai m’hi he considerat pas, però també estic segur que algú que sigui hipòcrita, mai es descriuria com a tal... la única cosa que aconsegueixo pensant en aquesta direcció és que el neguit sobre qui o com sóc persisteix...

Però, i si el que passa és que qui sóc jo és la suma de totes les meves reaccions? M’equivoco quan dic que la suma de sis cares forma un sol dau? O diem, per ventura, que són sis daus? 

Qui no coneix les normes del parxís? Perquè em penso que, tot això, em porta a pensar que al final resulta que, en la vida, com en el joc, cada cara té una utilitat. De vegades ens cal un 5, per treure fitxa o un 6, per tornar a tirar; potser només volem un 2 per matar a l'altre i comptar 20, o és possible que desitgem que ens surti un 1 per arribar a la casella final... però és sempre el mateix dau que ens fa aconseguir unes coses o unes altres. 

En definitiva, som com un dau, estem formats per diverses cares i són els escenaris de la vida i les diferents situacions les que treuen el millor o el pitjor de nosaltres, però sempre som nosaltres. 

I si ens dediquéssim a buscar tot allò que treu el millor de nosaltres?

El bufete libre de la vida

Suelo comer una vez por día en el bufete libre de la universidad. Es muy cómodo: está cerca de mi facultad, me ahorro el tener que cocinar dos veces al día y encima la comida está buena; el precio... el precio sería digno de una nueva entrada. Ya se sabe, esto es Inglaterra: la gente habla raro y su moneda se llama libra, quizás sea porque nadie se libra de pagar precios excesivos...

Pero hay otra cosa que me sucede siempre en ese bufete, aunque, siendo objetivos, quizás ahora el problema lo tengo yo, y es que, aunque hace ya bastante tiempo que como allí, siempre me ocurre lo mismo, ¿os suena la expresión de comer por los ojos? Seguro que ya sabéis por donde voy:

Cada vez que me encuentro delante de esas grandes bandejas repletas de comida perfectamente colocada y humeante, me resulta imposible hacer mi elección... y es entonces cuando pienso: ¿para qué elegir? ¡Ponte de todooo! Y como no puede ser de otra forma, siempre acabo con el plato a rebosar de todo tipo de cosas. Hay veces que ni siquiera son compatibles, ¿qué os parece la combinación de cóctel de gambas con estofado? y sí, en el mismo plato... también hay veces en las que mi elección resulta algo redundante, como, ¡qué sé yo! puré de patatas con guarnición de patatas al horno...pero también hay días en los que mi elección es soberbia. Sea como fuere, el resultado final de mi elección siempre tiene dos consecuencias, son como dos axiomas invariables, el contenido del plato cambia cada día, pero al final siempre pasa lo mismo: nunca me acabo el plato y mi estómago se ve algo resentido después de semejante manjar.

Dicen que el hombre (y sí, creo que a la mujer le pasa menos), es el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra; yo añadiría que lo hace unas cuantas más... Yo, soy de esa clase de hombres, tengo heridas de tanto tropezar, o en este caso, he pasado por muchas indigestiones, así que, hace poco tomé la firme decisión de no mezclar más de dos cosas en el mismo plato, tampoco llenarlo. Ahora son todo beneficios: mi estómago está en paz conmigo, mi peso está a raya y, lo mejor, no me siento culpable por tirar comida. 

Y algo tan estúpido como esto, me hizo pensar. La vida es como un bufete libre: tenemos muchas cosas al alcance de la mano, depende de nosotros hacer una buena elección, hacerla mala, o simplemente dejarnos llevar, pero también debemos saber que es nuestra responsabilidad hacer la elección correcta, porque seremos nosotros mismos los que paguemos las consecuencias.

"Conscious Expectation of the Unexpected".

Les persones tenim l'habilitat d'imaginar coses. Quina gran habilitat! És una de les poques coses que ens fa únics com a éssers vius. Però imaginar no és tan fàcil... bé, ben pensat, imaginar no és tant difícil; pensar en el futur, predir, somniar... això sí que són paraules majors, però com a humans que som no podem evitar fer-ho, som incapaços de no penar en el futur, de predir coses, de tenir somnis... com ens agrada fer tot allò que complica les nostres vides! fins i tot té un punt adictiu!

Pensar en el futur, predir coses, poden semblar accions fàcils, i de fet ho són, la complicació arriba quan el moment que predim es compleix, però no ho fa de la manera que nosaltres havíem imaginat. Pot ser que no sigui bo, tampoc penso que sigui dolent, però sí que hem de saber com afrontar una cosa inesperada.

No és que m'hagi passat res inesperat, avui, simplement intento ser conscient qui hi ha coses de les quals no podem ser conscients.

Per cert, avui fa fred a Anglaterra, per fi! (I m'encanta!)

De vegades, allò que busquem, no és tan lluny com ens pensem...

Aquest matí he guanyat la partida al meu despertador! he estat capaç de despertar-lo jo a ell!

Suposo que han estat els nervis del primer dia, que han fet que em despertés ben d'hora...

Avui començava les classes i, si voleu saber com ha estat el meu primer dia, és tan fàcil com pensar en la típica comèdia en la qual al personatge li surt tot malament... però sense ésser dramàtics e!

Perquè us feu una idea de com la llei de Murphy pot arribar a acomplir-se de forma inexorable, ja de bon matí, en obrir l'armari de la cuina per agafar la llet i esmorzar, la llet estava podrida!! uf! i no sabeu com em fastigueja no poder prendre'm el meu got de llet de bon matí... Bé, potser en part és culpa meva, per no haver-la deixat a la nevera, però haig de dir en la meva defensa que ha durat perfectament dos dies!! I en realitat només quedava llet per a un vas més... però era just el vas de l'esmorzar d'avui!!!

Finalment m'he comprat un cafè a la cafeteria del costat...

Després d'això, he decidit fer-me un entrepà i sortir de casa com un esperitat (no sé com m'ho he fet però, per variar, sortia de casa amb el temps just...), i com no podia ser d’altra manera, m'he perdut! Era evident que el primer dia em passaria... no sóc el primer ni l'últim que es perd pels passadissos de la universitat... però és que resulta que no era ni en l'edifici que tocava!! i el pitjor de tot és que, després de caminar durant 15 minuts per entrar a l'edifici on creia que havia d'anar, la meva classe en realitat es feia a un minut de casa, literalment!

Evidentment m'ho he pres tot amb molta filosofia i quan per fi he trobat la meva aula, tot i arribar tard, tot suat, amb el cafè degudament abocat per sobre en un moment en què l’esperit del maldestre Goofie s’ha apoderat de mi, no he pogut evitar entrar somrient... torno a ser un novell, un novell que avui ha après que de vegades no cal buscar molt lluny per trobar les coses que necessitem.  

Finalment, no ha estat pas una missió impossible!

Adaptar-se o morir (de gana).

Avui tinc intenció de cuinar per primera vegada i com Déu mana des de que sóc a la meva nova llar, de manera que ahir vaig anar a comprar tot allò que necessitava:

Vaig pensar que fer una quiche podria ser una bona idea... és fàcil de fer, és bona i en tindré durant un parell de dies, el plantejament era bo, però en el moment que vaig entrar al supermercat va ser quan realment vaig ser conscient que ja no sóc a casa i que els passadissos del Tesco no són pas com els del meu estimat Mercadona (ah! beneït Mercadona!).

Innocent de mi, i com a bon animal de costums que sóc,  buscava exactament els mateixos productes i ingredients però ràpidament vaig adonar-me que no seria possible. Vaig comprar coses que s'assemblessin, però no és el mateix...

Un parell de setmanes abans de marxar cap a Anglaterra, la meva estimada mare em va instruir en l'art de la cuina, em va donar lliçons bàsiques que em permetessin anar més enllà de la P&P (Pasta & Pizza), i sí, vaig aprovar amb nota, però, ¿¿¿què fer quan saps com cuinar alguna cosa comestible però no saps com són els ingredients que utilitzaràs???

En definitiva, he decidit ser valent i cuinar amb ingredients que no sé ni què són...
La cuina, com la vida, és qüestió d'adaptar-se.