No fa gaires dies
estava jo esmorzant en una d’aquestes petites cafeteries, d’aquestes que són
tan acollidores com cares... però estava de bon humor i vaig considerar que
valia la pena gastar-me una fortuna en un simple cafè i un entrepà; era un
d’aquests dies en què donar-se un capritx es converteix en un gran plaer. Tenia
festa, cap mena de pressa i una gana eixordadora (sí, la gana pot ser
eixordadora quan escoltes més el soroll dels teus budells que els cotxes del
carrer).
I així, donades
totes aquestes circumstàncies, vaig acabar entaulat davant d’un gran finestral
que em convertí en espectador de vides alienes durant una bona estona. Mentre
satisfeia una de les necessitats més bàsiques, observava la gent que
caminava amunt i avall d’aquell petit carreró estret i cèntric. Jugava a un joc
que sempre em manté entretingut: imaginava com serien les vides d’aquelles
persones anònimes a qui observava . Sí, aquesta frase podria ser perfectament
un eufemisme per a dir que bàsicament em dedicava a jutjar les vides de
persones que ni coneixia, però igualment sempre és entretingut.
Per aquell carrer
passava tota mena de gent, uns cridaven més la meva atenció que d’altres, però
les seves “vides” em resultaven d’allò més interessants:
Una noia prima i
amb una indumentària ben moderna va ser la primera de la desfilada. Per ser
sincers, però, no va ser pas ella qui em cridà més l’atenció, sinó el seu gos
diminut i eixerit, que amb prou feines podia seguir la veloç marxa de la seva
“fidel” amiga humana. Però els meus ulls canviaren ràpidament de sentit en
veure a qui podria ser el germà petit d’en David Beckham. Tenia la típica
classe i bellesa anglesa i també entrà a la cafeteria seduït per l’encant i la
flaire que aquesta oferia als vianants d’aquell carreró. Però, com si es tractés d’un
partit de tenis, el meu cap no parava, i la propera víctima fou una nena que
acompanyava a la seva àvia, o que més aviat la seguia. Era grassa. Molt grassa.
Portava un vestit rosa de flors que amb prou feines la deixava respirar. També
portava ulleres (la vista no m’arribava per a comprovar –ho, però espero que no
portés ferros també...). La nena caminava lentament absorta en el seu món ( i
sí, és un altre eufemisme per a dir que anava empanada perduda).
Qui em conegui
sabrà que la crueltat no és un dels meus trets més característics, però qui em
conegui bé del tot sabrà que de vegades sí puc ser cruel i, efectivament, no
vaig poder evitar esplaiar-me:
- - Pobra nena! - vaig pensar – Amb aquesta fila segur que la
marginen al cole...
Però si la crueltat
va fer acte de presència en mi va ser perquè en el fons em vaig sentir
identificat amb aquella nana. Immediatament vaig teletransportar-me al passat,
el meu cap es va inundar de records de l’època en què jo també era
un nen gras i duia vestits de flors... ah no! M’he deixat portar, els vestits
de flors haguessin estat una condemna a mort per a un nen gras i aturadet com
era jo i gràcies a Déu encara sóc viu.
En aquell moment un
vincle es va establir entre aquella nena i jo, però hi havia una diferència,
una sola diferència que va fer que aturés el meu joc de voyeur i que comencés un procés de reflexió interna.
Aquella nena era
conscient que era diferent, estic convençut al 90% que en algun moment de la
seva curta existència ja havia estat objecte i subjecte de burla, per activa i
per passiva, però a ella se la veia feliç, en el seu món ella estava contenta i
no sentia la necessitat d’agradar o acontentar els altres. Possiblement ella no
havia triat aquell vestit de flors nefast, la seva àvia devia haver-lo escollit
per ella, o potser l’havia tret del seu armari directament, però la nena,
nomenem-la Margarita, estava per sobre de totes aquestes ximpleries, ella, que
a la seva edat un és jutjat bàsicament per l’aparença física, no donava
importància a aquests detalls superflus i no se la veia gens afectada.
Sí, no nego que
vaig extreure moltes conclusions en pocs segons, però hauríeu d’haver vist la
Margarita, tant grassa, tant segura de sí mateixa, tant feliç. En la seva
infantesa, i possiblement sense ser-ne conscient, ella havia arribat a conclusions a les quals jo havia arribat
recentment: per què perdre energia, temps i salut en intentar agradar els
altres, en intentar encaixar, en ser un més quan es pot ser únic i genuí? És més, per què perdre el temps intentant
agradar els altres quan pots agradar-te a tu mateix? Dit d’una altra manera,
per què ser algú altre quan pots ser tu mateix?
La Margarita era
autèntica i això em va captivar, la gent autèntica m’atrau molt.
- Tant de bo hagués
estat jo tant valent amb la seva edat- vaig pensar, però suposo que justament
aquesta és la gràcia de la genuïnitat, cadascú té ritmes diferents, tothom té,
o hauria de tenir, mecanismes únics.
I així va ser com
la Margarita em va recordar el meu petit jo, algú que darrerament estava una
mica oblidat, però algú que ha estat o és tan important com el jo actual,
perquè avui no seria el mateix si mai hagués estat aquell nen gras, paradet i, que es posava vestits de flors?
No se sap de ningú
que hagi estat capaç de viatjar al, passat, però les pel·lícules de ciència
ficció s’han encarregat de fer-nos saber que si mai viatgem al passat, cap mena
de canvi, per petit que sigui, tindria una repercussió directa al present. Però
vist des d'una altra perspectiva, i seguint aquesta norma, podem afirmar que
avui som de tal forma per tot allò que ha tingut lloc abans.
Tots i cadascun
dels moments del passat que hem viscut han contribuït a crear la persona que
som avui, i pot ser que de vegades tinguem la sensació que en diferents punts hem
estat completament diferents a com som ara, o com em sigut abans, però la
Margarita hem va fer pensar que no s’hi val renegar d’allà d’on venim.
Sempre he odiat la
història, massa noms i dates a recordar, però no puc negar que té un punt molt
útil: et recorda d’on véns i et dóna pistes d’on pots acabar quan encara saps on ets.
El nostre passat
ens forja, som el resultat, del que hem viscut, no l’oblidis, no t’oblidis.
