De vegades, allò que busquem, no és tan lluny com ens pensem...

Aquest matí he guanyat la partida al meu despertador! he estat capaç de despertar-lo jo a ell!

Suposo que han estat els nervis del primer dia, que han fet que em despertés ben d'hora...

Avui començava les classes i, si voleu saber com ha estat el meu primer dia, és tan fàcil com pensar en la típica comèdia en la qual al personatge li surt tot malament... però sense ésser dramàtics e!

Perquè us feu una idea de com la llei de Murphy pot arribar a acomplir-se de forma inexorable, ja de bon matí, en obrir l'armari de la cuina per agafar la llet i esmorzar, la llet estava podrida!! uf! i no sabeu com em fastigueja no poder prendre'm el meu got de llet de bon matí... Bé, potser en part és culpa meva, per no haver-la deixat a la nevera, però haig de dir en la meva defensa que ha durat perfectament dos dies!! I en realitat només quedava llet per a un vas més... però era just el vas de l'esmorzar d'avui!!!

Finalment m'he comprat un cafè a la cafeteria del costat...

Després d'això, he decidit fer-me un entrepà i sortir de casa com un esperitat (no sé com m'ho he fet però, per variar, sortia de casa amb el temps just...), i com no podia ser d’altra manera, m'he perdut! Era evident que el primer dia em passaria... no sóc el primer ni l'últim que es perd pels passadissos de la universitat... però és que resulta que no era ni en l'edifici que tocava!! i el pitjor de tot és que, després de caminar durant 15 minuts per entrar a l'edifici on creia que havia d'anar, la meva classe en realitat es feia a un minut de casa, literalment!

Evidentment m'ho he pres tot amb molta filosofia i quan per fi he trobat la meva aula, tot i arribar tard, tot suat, amb el cafè degudament abocat per sobre en un moment en què l’esperit del maldestre Goofie s’ha apoderat de mi, no he pogut evitar entrar somrient... torno a ser un novell, un novell que avui ha après que de vegades no cal buscar molt lluny per trobar les coses que necessitem.  

Finalment, no ha estat pas una missió impossible!

Adaptar-se o morir (de gana).

Avui tinc intenció de cuinar per primera vegada i com Déu mana des de que sóc a la meva nova llar, de manera que ahir vaig anar a comprar tot allò que necessitava:

Vaig pensar que fer una quiche podria ser una bona idea... és fàcil de fer, és bona i en tindré durant un parell de dies, el plantejament era bo, però en el moment que vaig entrar al supermercat va ser quan realment vaig ser conscient que ja no sóc a casa i que els passadissos del Tesco no són pas com els del meu estimat Mercadona (ah! beneït Mercadona!).

Innocent de mi, i com a bon animal de costums que sóc,  buscava exactament els mateixos productes i ingredients però ràpidament vaig adonar-me que no seria possible. Vaig comprar coses que s'assemblessin, però no és el mateix...

Un parell de setmanes abans de marxar cap a Anglaterra, la meva estimada mare em va instruir en l'art de la cuina, em va donar lliçons bàsiques que em permetessin anar més enllà de la P&P (Pasta & Pizza), i sí, vaig aprovar amb nota, però, ¿¿¿què fer quan saps com cuinar alguna cosa comestible però no saps com són els ingredients que utilitzaràs???

En definitiva, he decidit ser valent i cuinar amb ingredients que no sé ni què són...
La cuina, com la vida, és qüestió d'adaptar-se.