Començo a saber d'on vinc; ara em pregunto on vaig.
Fa dies que camino; camino pel camí de la vida. Al principi del camí no sabia ni per què caminava. Però, unes passes més enllà, quan les cames ja comencen a fer figa, es fa impossible no preguntar-s'ho...
- On vaig?
Fins fa ben poc, el camí era molt fàcil: sempre recte, sempre endavant, sempre pla... No calia pensar gaire, els pues es movien sols per inèrcia; però, uf! Un dia va començar a fer pujada; un altre dia el camí era molt irregular, fins i tot hi havia sots! i de vegades, les baixades eren tan pronunciades que el risc de caure rodolant era imminent! Tot i així, i sense estar gaire en forma, (per no dir gens), amb roba còmode i un bon calçat, era possible trampejar-lo.
Però un dia, el camí va esdevenir una cruïlla. I cada camí alhora portava a d'altres cruïlles; hi havia molts camins que s’esfilagarsaven i es ramificaven com si fossin petites branques que brotaven del mateix tronc, i cada camí portava a un lloc ben diferent. Però saps què era el pitjor? El final del camí no es veia pas, i la vista es perdia en la cabdell de camins. I aquí sí, aquí sí que tot es va complicar; la roba còmode ja no servia... calia pensar, calia arriscar-se, calia triar un camí, però... un moment!
- On vaig?
No ho sabia pas, encara no ho sé, però és realment imprescindible saber-ho?
De cop, la meva ment va canviar la forma de veure aquell garbuix de camins, vaig deixar d’atabalar-me per intentar esbrinar quina era la meva destinació, un esforç que em deixava sense esme, i vaig començar a veure en tots i cada un d’aquells camins una oportunitat diferent. Tot eren oportunitats! Quina mà d’oportunitats! Era fantàstic! Podia anar per aquí, o per allà, o fins i tot més enllà! Alguns dels camins s’entrellaçaven i es tronaven a trobar, d’altres eren totalment oposats, també hi havia, però, camins que després ja no es podien desfer, camins que un cop els comences, ja no pots tirar enrere.
Però un cop allà, tot contemplant les meves oportunitats, escollir-ne una continuava essent una decisió complicada, però ara ja no m’espantava tant, perquè el meu camí ja no era unidireccional, ara podia arribar on fos! Totes les destinacions estaven al meu abast! Totes!
Com havia pogut estar tan cec? Sentia que fins ara havia estat caminant a les tentines i tot d’una la llum es va encendre, i vaig veure més gent caminant, i vaig veure bancs on seure i pensar i esperar.
Qui ha dit que hagis de decidir ara? Si vols, seu, descansa, pensa, parla i pregunta, però sobretot, gaudeix del paisatge, que el camí és molt llarg.
