Hi ha moltes coses que, per molt que m’hi esforci, no puc evitar fer… No puc evitar plorar quan escolto música clàssica, és instantani; no puc evitar anar al cinema i no menjar crispetes, seria impensable, però llavors tampoc no puc evitar autoflagel·lar-me quan la roba se’m queda petita per culpa del meu creixement horitzontal; tampoc puc evitar convertir-me en la persona més violenta del món quan l’ordinador se’m bloqueja, el faria bocins amb les meves pròpies mans! i és justament això, ésser conscient que tinc reaccions completament oposades, que fa que tampoc no pugui evitar analitzar la meva personalitat tot sovint, de vegades em resulta un gran misteri.
Qui sóc jo, en realitat? Sóc la persona sensible que plora amb la música o sóc el personatge violent que s’enerva quan el control d’una màquina se li escapa de les mans?
Però encara se’m plantegen més dubtes sobre la meva persona:
Sóc igual amb tothom? És el meu comportament el mateix quan sóc amb amics de tota la vida que quan sóc amb la família? O quan conec gent nova? Em comporto sempre igual i de la mateixa manera amb tothom? Definitivament, no.
Vol dir això, doncs, que sóc una persona hipòcrita? Mai m’hi he considerat pas, però també estic segur que algú que sigui hipòcrita, mai es descriuria com a tal... la única cosa que aconsegueixo pensant en aquesta direcció és que el neguit sobre qui o com sóc persisteix...
Però, i si el que passa és que qui sóc jo és la suma de totes les meves reaccions? M’equivoco quan dic que la suma de sis cares forma un sol dau? O diem, per ventura, que són sis daus?
Qui no coneix les normes del parxís? Perquè em penso que, tot això, em porta a pensar que al final resulta que, en la vida, com en el joc, cada cara té una utilitat. De vegades ens cal un 5, per treure fitxa o un 6, per tornar a tirar; potser només volem un 2 per matar a l'altre i comptar 20, o és possible que desitgem que ens surti un 1 per arribar a la casella final... però és sempre el mateix dau que ens fa aconseguir unes coses o unes altres.
En definitiva, som com un dau, estem formats per diverses cares i són els escenaris de la vida i les diferents situacions les que treuen el millor o el pitjor de nosaltres, però sempre som nosaltres.
I si ens dediquéssim a buscar tot allò que treu el millor de nosaltres?