M’agrada congelar
en la ment l’instant precís en què conec algú per primera vegada. Tinc una bona
col·lecció de les primeres impressions
que desperten en mi les persones que es creuen en el meu camí, i procuro tenir-ne
cura. El motiu és molt senzill: la meva primera impressió d’algú poques vegades acaba coincidint amb l’opinió
final que aquesta persona em mereix.
Sí, possiblement
sóc dolent quan és tracta de captar l’essència d’una persona a la primera, però
justament el ser-ne conscient m’ha portat a una conclusió: vés amb peus de plom.
Poques vegades les
aparences es corresponen amb la realitat, per això, davant del dubte,
prudència!
Això no és més que
una nota mental, un recordatori. Sembla que si escrius els pensaments, o també
si els verbalitzes, agafen més força i no es perden en la complexitat de la
ment. Aquesta és, doncs, la única finalitat d’aquestes paraules.
Sembla que un cúmul
d’experiències passades m’ha conduït fins aquest punt. Moments viscuts dels
quals n’he extret la mateixa conclusió, de manera que penso que és moment de
convertir la prudència en un tret característic més de la meva personalitat,
especialment quan es tracta de conèixer persones.
Ja ho diuen, les
persones entrebanquem amb la mateixa pedra moltes vegades, si ara em trobo escrivint
els meus pensaments és perquè he entrebancat prou com per no voler-ho fer més.
Crec que aquest
any, més que mai, estic aprenent molt sobre com funcionen les relacions
interpersonals, i puc dir que cal ser prudent abans d’etiquetar ningú, i que es
necessita temps per a construir una relació sòlida.
Les línies que
acabo d’escriure són totalment de sentit comú, en sóc conscient, però per molt
que se’t diguin les coses, mai no cobren tant de sentit com en aquell moment en
què les experimentes.
He decidit que vull
que les persones que m’envoltin m’aportin alguna cosa positiva, quelcom que m’ajudi
a millorar en tots aquells aspectes que em manquen, i per a fer-ho no puc tenir
relacions hipòcrites ni destructives.
Odio sentir-me
privat de la meva llibertat, odio sentir-me en un compromís, odio sentir que
algú s’aprofita de mi, per això no deixaré que cap persona que em porti a aquestes
situacions entre en la meva vida de forma directa. Crec que el fet de poder
escollir està en les meves mans, per això aniré amb peus de plom i escolliré.
Sona totalment
egoista, però és el meu deure com a persona independent i que es val per sí
mateixa mirar pel meu benestar, qui ho farà, si no?
Alhora, posant en
pràctica la llei de fer el que voldries que et fessin, haig d’evitar
comportar-me de la manera que ho fan les persones que jo no vull en la meva
vida, si més no, ser clar i concís en termes d’amistat.
El temps i la
distància posen les coses al seu lloc, i aquestes dues paraules, temps i
distància, són mots claus per a descriure aquest any de la meva vida, un any
que m’ha permès arribar a conclusions que deriven en decisions vitals com la que acabo de redactar.
